Cada dia menys

Tot s'apaga al meu voltant, error, jo soc el que es va apagant poc a poc. Error, no m'apago poc a poc, m'apagao massa acceleradament sense control. Tan rapidament que no aconsegueixo mantenir la meva flama viva, una flama que dona vida. Vaig començar a triar les coses que creia que havia de salvar per continuar avivant la meva flama, les altres ja no podia perdre el temps amb elles. Vaig anara deixant coses d banda, i centrant-me en aquelles que creia que em podien donar l'esperança de revifar tot en general. Cada cop son menys les coses en les que em puc centrar per anar intentant avivar.
Pero para i m'adono que tot esta perdut, les coses en les que m'he basat per avivar la flama que em dona vida han sigut les que m'han deixat sense oxigen per poder continuar fent la foguera d la meva vida. Es tard, estic cansat.... a vegades ja nomes queda seure i veure l'espectacle dantesc, terrible, horrible, desesperant de veure com la propia vida es demorona com es fa a trossets. Com tot allo que abans eren flors ara es converteixen en mosntres i t'ataquen, com la propia autodefensa ja ha quedat vençuda i nomes pots esperar assegut pq no pots, pq no et pots posar d peu pq tot pesa massa a les espatlles. Pq t'adones que ja en aquesta situacio l'ajuda que et pugui venir dels altres (pq l'ajuda que va venir d'un mateix ja va quedar vençuda) pot suposar mes pes encara.
Assegut, esperant, obervant, esperant.
Ja no desespero, ara nomes espero.