Un mateix

Retornes a èpoques llunyanes on tot fa olor a nou i a plastilina. On tot es gran i tot es bonic, on no hi ha maldat ni hipocresia. Tothom es igual no es veuen diferencies entre uns i altres i l’únic que es necessita es un caramel per ser feliç.
Fa una estona estava escoltant una cançó i m’ha transportat temps enrere i he arribat allà on jo vaig començar com un jo, de petit. M’han vingut cares a la ment, cares que encara acostumo a veure i cares que no he tornat a veure, i m’he sentit nostàlgic. Però a banda de tot això m’he posat a pensar... que ens queda d’allò?? Queden només records o queda encara alguna cosa dintre nostre d’aquella personeta?? Si clar que queda alguna cosa, dintre de cada un de nosaltres encara queda alguna cosa d’aquell nen que amb un caramel era feliç. Considero que depèn de la persona li queda mes o menys rastre del que aquell nen ens va deixar, d’aquelles noves experiències on tot era bonic, un somriure que encara duen algunes persones en els seus llavis i que fa que l’altra gent al veure-ho també somriguin. Però que queda d’aquella germanor, d’aquella innocència? Hi ha gent que ha intentant que quedi algo d’aquella personeta que va ser en un temps, que quedi tolerància, que quedi innocència que quedi una persona evolucionada però una persona. Estem en una època on algú es un algú perquè li diuen com ha de ser, ja no veuen ni recorden com varen ser en temps anteriors, ja només es pot ser així perquè algú amb autoritat així ho ha dit. Es podem tornar d’una manera o d’una altra ves a saber, però si no ens hem fet a nosaltres mateixos no sabrem mai com som, i només ens podrem guiar a la vida pel que veiem al nostre voltant no pas pel que siguem capaços de sentir dintre nostre.
El més important es conservar parts del nen que vàrem ser, introduir i agafar coneixements personals que es puguin adquirir al llarg de la vida. Fer-nos a nosaltres mateixos, que no ens diguin qui hem de ser, això es molt trist, sinó poder dir qui som nosaltres, com som nosaltres i d’on hem sorgit. No del que digui la televisió o del que diguin les revistes sinó del que nosaltres mateixos diem, i això pot omplir a un. Ens pot donar ulls per veure el que volem, per pensar el que volem, per buscar el que volem i per viure com volem, sense que ningú digui que això no es així. Cada persona es un món, però el món de l’ha de crear cada un, no hem d’agafar pedaços del que trobem que esta de moda, o no, i fer algo que per fora sigui un món i per dintre sigui un buit. Un món buit es un món sense anima sense res a creure, sense uns valors un no res, un munt d’espai desaprofitat. Hem de ser nosaltres mateixos per nosaltres mateixos, sense oblidar que tenim mes gent al voltant i que el nostre límit existeix, per nosaltres i per ells.
Tenir uns bons valors i ser un mateix, ni igual ni diferent, sinó un mateix i prou.