Una Pedra

Aquest mati al anar a aparcar m’he topat amb una pedra, he estat a punt de picar amb ella amb el cotxe, i clar el cotxe es el cotxe i ella estava allà en mig. He baixat i mentre calculava la distancia per aparcar i no picar amb ella anava maleint aquella pedra, i li anava dient tot el que pel cap em passava. M’ha faltat el canto d’un duro(que encara que ja no es porten suposo que tots encara recordem) per picar amb ella, i amb aquest succés i sumant la mala lluna que es pot portar a primeres hores de matí estava allà fotent la culpa a la pedra. Un instant després d’haver maleït aquella pedra m’he adonat de lo absurd que era dir-li alguna cosa, a ella tant li es!!! Quina existència et diuen de tot i ni t’immutes, però quina llàstima et poden dir tot de coses boniques i ni t’adonaries, i quina pena pots estar aquí tota la eternitat i sense que això et serveixi per a res. També m’ha vingut al cap una idea absurda o no, encara no se com classificar-la, realment la pedra allí feia la seva funció, una funció de pedra que suposo que portava a terme amb tota la seva dignitat “pedril” i que en aquest món s’havia de portar a terme per ser tal com es. Qui sinó podria fer millor aquell paper de pedra que aquella pedra que estava allí? M’he donat la volta he aparcat i he anat a fer la meva funció d’estudiant.