Emputjen desde darrere

Dius que es el mon, que hi faig jo aki. Poc a poc t'adones i reconeixes que les coses son o no son com les veiem. S'ha de tocar i provar per saber que es el que ens envolta, i saber en que ens estem sostenint i saber que es el que hem d fer. Poc a poc et vas adonant de que es el que s'ha d fer, jo controlo el mon es meu i jo soc el mon. Puc tenir i tinc el mon sota els meus peus, ell no roda si jo no li dono permis, el mon no roda si no rodo jo amb ell. Pero t'adones que poc a poc dius el mon roda i tb rodas tanta gent amb ell que no dec ser jo soc el que esta per aki.
Un dia veus que el mon no roda, pero si et mous tu. Ostres emputjen desde darrere, es a dir que altra gent fa el mateix i volen el meu lloc, pero que es el que aki passa!! El mon no soc jo, jo nomes foro part d'una mica del mon, i no puc emputjar enrere pq tanta força porten que nomes es pot anar endavant. Tota la meva experiencia nomes em serveix per mirar endavant i mirar de no ensopegar i endavant endavant. Pero d sobte apreten tantissim al darrere que no e spt aguantar un comença a ensopegar i a ensopegar fins que en un moment ja no t'exeques i alli veus que tot el mon que tenies als teus peus ara esta a sobre teu i que amb prou feines pot fer res. Nomes pot fer una cosa, esperar i deixar passar als que per darrere venen.