Gotes

Vaig sortir de casa sense direcció a cap lloc. Jo només caminava pq creia que així podria arrivar al lloc on volia arrivar. Em vaig adonar massa tard que alli on havia d’anar em quedava massa lluny , però ja era massa tard. No podia tornar enrere i endavant era la única esperança.
Havia d buscar un refugi que no trovaba, i quan pensava que l’havia trovat m’adonava que era massa menut, que no em cobria les necessitats d’aixopluc que jo tenia i necesitava. Donava tombs i tombs buscant i buscant i res d res. De sobte em vaig adonar que jo poc a poc estava desapareixent, que havia buscat masses refugis havia buscat en llocs equivocats i m’havia distret massa en tot sense para massa atenció a mi mateix. No podia saber el que em passava, simplement m’estava fonent i nomes era jo, vaig veure com a la gent això no li passava. Les meves formes, les meves ideees, el meu interior, el meu cor, tot el que jo era estava deixant de ser poc a poc, poc a poc.
Em vaig adonar que algo queia a sobre meu i que m’entretenia massa en treure-ho de sobre deixant passar el temps en altres afers que no tenien res a veure amb el que a mi em passava. Com es sol·luciona un problema que no saps com treure l’entrellat…. Passava el temps i m’extingia i ja no tenia temps per recuperar-me, els meus intents eren nuls, i cada cop les meves actuacions eren mes minses degut a la limitació i al desgast i erosió d mi mateix. De sobte vaig trovar la sol·lució, massa tard però:
Estava caient pluja àcida, ningú m’ho havia avisat, i algú m’havia pres el meu paraigües.