Ser Aire

Ara metix vull ser aire, vull ser algo que gaudeixi de maxima llibertat. Vull ser algo que nomes es preocupi d'acariciar a algu mentres aquest algu sense adonar-se tb m'acarica. Ara mateix voldria ser aquest aire que nomes pel fet de ser aire va i ve sense importar ni on ni com. Portaria olors, espero que bones, olor a un bosc amb la rosada, i nomes faria que voltar i voltar. No m'hauria de preocupar per res.
Tntes coses tinc ara a la meva vida pero aquestes tantes coses nomes son buits que ocupen un espai que per a mi es vital, tanta buidor em deixa nomes un lloc on res hi ha. Per aixo voldria ser aire, aire que ompli els buits que hi ha en el mon sense que la gent s'adoni d'aixo.
Ara metxi voldria tenir algun dels meus buits plens, encara que nomes fos d'aire. Aixi sabria que com a minim hi ha algo que dona tombs pel voltant on estic jo. I aixi sabria que no soc jo qui no para de donar tombs sense trobar res.
Ara nomes voldria ser allo que per a mi fos algo mes que un buit.

Quan per dintre estic en ruines

Escolta, no veus que per dins estic en ruines!!! Aixo es el que a vegades hauria de dir a certa gent que m'envolta, a la gent que no s'adona o no es vol adonar de que el jo que mostro sovint no es el jo que soc. A base de temps he apres a que he de posar sempre bona cara al mon, que no sempre s'han de donar a veure tots els sentiments a tothom que passa, a que no sempre es pot ser vulnerable. I per no ser vulnerable s'han de buscar tactiques, tecniques i altres trifulques pq no et facin mal en el mes profunt de tu mateix, en el mes profund del teu cor, el el mes profund dels sentiments.
Qui em vulgui coneixer sabra que soc jo, que porto dintre, si pateixo o no pateixo, com penso com veig la vida i com realment puc estar destrossat per dintre i rient per fora. Com pel simple fet de que no em preguntin i rebusquin en els indrets mes amagats de mi mateix perfereixo riure que a vegades a fer riure. Tothom te les seves coses amagades, aquells sentiments, records o el que sigui que nomes una persona pot tenir i que potser al llarg de la vida nomes 2 o 3 persones sabran de veritat que es el que alli hi passa. Seran aquelles persones que quan et mirin i vegin el teu somriure i el teu riure patiran pq seran capaços de traspassar mes enlla per poder divisar que per dins hi ha una persona que es pot recargolar de dolor, que pot estar plorant o que pot estar patint per les coses mes infimes que d'altres no li donarien importancia. O pot estar patint pel simple fet de que es sent acorralat en una vida que no ha triat, pero que li toca viure i ho intenta fer amb la maxima dignitat e intentant posar els tocs d'alegria que tothom vol posar en la seva vida.
Tot aixo pot ser com una ciutat medieval, amb una muralla protegint tot el que hi ha dins, on la muralla sera sempre el 1er que donarem a veure, on la muralla sera el que en protegira de tot el que de fora ens vulgui vindre o ens vulgui( ho dire d'aquesta manera) atacar. El trist es que la majoria de la gent nomes es quedara amb el que tu pots donar a veure en aquesta muralla, i ja no es dedicara a res mes. Així doncs molta gent s'endura una imatge equivocada de nosaltres pq ni tan sols donara peu ni voldra saber que hi pot haver per dintre.... ja poden ser cases, catedrals gotioques, romaniques, museus quadres, en definitiva tot el nostre interior, que pot estar en ruines. Pero i que que estigui en ruines, a la gent que collons li importa aixo!!! En aquest mon d'aixo tracta mentres un estigui be els altres que es fotin, total la felicitat es per a un mateix pq compartir??? QUINA MERDA!! QUINA COSA MES FALSA!!! I en definitiva la gent pot pendre una imatge totalment equivocada d'un mateix, pq tampoc val la pena buscar mes enlla de les persones, nomes em quedare amb el que vegi fora, aixi em fare la imatge i una idea de la persona, que encara que sigui errona tan es no cal anar mes enlla. No cal buscar el que realment podria ser, menys feina, mes facil, menys problemes. Pq així es com en la societat ens eduquen, aixi es com hem de ser sense sentiments.
I per dintre es pot estar en ruines, pero per fora s'ha d'estar be. I per dintre cremant i per fora lluint el que a vegades per dintre no tenim, i que potser un simple somriure. I per dintre sentint, i per fora aguantant, i veient com es pinta tot de colors quan per dins tu nomes notes penombra, o nomes veus una boinrina alla on hi hauria d'haver llum.
Quan per dintre estic en ruines, i nomes tindria ganes de sentir que potser no es tan. Quan voldries gastar les teves energies a recontruir tot allao que en certs moments esta per terra. Pero has de gastar energies a fer veure que tot va be, que tot es controla, que tinc el mon a les mans i jo el moldejo com vull. Pero en realitat podriem dir que tens el mon a les mans i et punxa i et pot fer mal, que et tens a tu mateix, pero pots sentir-te presa de tantes males sensacions. Quan no tens el valor de dir si soc aixi, puc riure, puc fer les mil i una coses, però també soc persona i pateixo, i a vegades em costa tant tirar endavant tot el que al darrera arrossego, que tinc la sensacio uq necessito un cop de mà. I he de dir que a vegades em donen el cop de mà, pero a vegades no. Tot i aixi he de mirar de tirar endavant, per algo estem aki, i el que no ens mata ens fa mes forts. Espero fer-me mes fort per aforntar el que en un futur em pot esperar.

Escacs

Sempre s'ha dit que cada persona es un món, i crec que aixi es. Però s'ha de tenir en compte doncs que tenim molts mons, persones, al nostre voltant. En definitiva tots estem en relació i tots juguem a la mateixa partida i cap a una mateixa direcció. Suposo que podria dir que la nostra vida esta relacionada amb una gran partida d'escacs on cada un te un deure i cada persona esta destinada a ser una figura ja siguin peons( els mes numerosos), alfil, cavall, torre, rei o renia. Puc dir que depen del que es cada persona i dels seus exits en la vida pot avançar fins a ser una figura o una altra. Aixi doncs nosaltres els peons anem avançant a poc a poc i sempre davant de les figures de la humanitat, i dic figures no figurins. Son les grans ments de la humanitat, aquelles persones que ens fan avançar com a societat les que gracies a les seves aptuts es poden moure de manera difernt als altres, ja sigui amb moviment d'alfil o de cavall... no poc a poc com els peons, sino rapidament, per aixi poder dirigir-nos cap a endavant. Però un dels problemes es que potser no ens volem deixar dirigir i per tant es nota una revolucio, o potser ens deixem dirigir massa i ja no podem caminar sols. La cosa es que potser la els mons que ens envolten son coses tan simples i vulnerables com un peo d'escacs. Podria ser que la vida fos tan "simple" com una partida d'escacs? O potser la simplicitat de la vida es acceptar la peça que som en la partida i no voler ser mes del que som?