Feliç Falsetat

Es curiós com som tots nosaltres, i es encara més curiós i més sorprenent com ens manipulen. Ens trobem en els dies mes feliços de l’any, aquells dies en que s’ha de ser més solidari, mes bona persona, en definitiva més humà. Són aquells dies en que es posen llumets a tot arreu i has d’anar somrient i content allà on vagis. Has de portar obligatòriament aquest somriure als llavis, en el cas que no el portis fins i tot et pots sentir rebutjat.
Es el temps de dir unes coses i fer unes altres. Jo soc solidari..... però amb mi mateix clar, i com sempre ( i en aquestes festes més encara), tots els que no siguin jo els meus que els fotin.
Es temps de ser el que no s’és, o més ben dit de ser el que realment no som: bones persones, o persones simplement. Son dies en els que tothom s’estima més que mai. Però això també podria passar qualsevol altra quinzena de l’any, però no passarà perquè no tenim el mateix bombardeig dels medis.
Em veig amb el cor de dir que en el fons de tota la hipocresia que comporta el Nadal te una màgia especial, però aquesta màgia només es per un cert grup de la societat, els nens. Són els únics que ho poden disfrutar ja que encara son, com la paraula així ho indica, nens.
I puc concloure dient que Nadal es una època per gastar i gastar, i així poder fer veure a l’altra gent quants diners gastem, ja que quant més gastis més gaudeixes les festes( això es el que ens fan pensar). Però el Nadal no només es això, el Nadal es una època per fer veure als que tenen menys recursos que realment tenen menys recursos que altres, i per fer sentir als que estan sols més soledat i abandonament, i així es com...

Una columna

Arribes allà on sigui i veus una grandíssima edificació. I et poses a mirar i a mirar i t’adones, només per sentit comú, que aquella edificació esta aguantada per columnes. T’apropes i rodeges la columna i penses caram quant de pes suportes, però si et vols fixar una mica mes et pots adonar que pot estar formada per tambors, i que te un capitell amb una decoració. Però encara podem dir més i es que hi ha gent que havent vist això ja en te prou, però alguna altra gent no, i penses aquesta decoració del capitell es d’estil jònic, dòric, corinti o potser ha estat esculpit per aquells grans mestres del romànic. I vas donant voltes a aquella columna, i els ulls li van traient el misteri que te( que no es cap altre que aguantar una edificació). Però tot i així dones uns tombs observes a dalt a baix, aquí i allà fins que creus que aquesta columna ja no te cap secret per a tu. Es llavors quan ets pots donar la vola i marxar, aquesta columna per a mi ja no te secrets ja no li donaré més voltes. Et gires marxes, però sovint et pots oblidar d’una cosa i es el secret mes gran de la columna...... i es que quan et gires i marxes la columna queda allí aguantant pes.

Quan creus i deixes de creure

Potser això es el pa de cada dia en aquesta vida que ens toca viure, però cada cop que ens topem amb això xoquem amb una barrera. Creure en una cosa no vol dir que diguis si i ja esta, creure en algo significa posar de part teva, que tu sents aquell algo, que tu identifiques aquell algo que tu pots sentir aquell algo. Hi ha coses en les que mitjanament podem creure, n’hi ha en les que no podem creure, n’hi ha en les que no creuríem de cap manera, però ens podem trobar en les que sense voler-ho ens fan creure, pel que sigui, i llavors pots enfocar-te cara a el que sigui et que et fa creure i veure una llum on abans no hi era. Podríem creure en una pedra si tingues allò que fa falta perquè nosaltres li posem la nostra esperança, o el nostre sentiment, la nostra visió de la vida, o el que sigui que hi posem. La cosa esta que posem algo de nosaltres d’una manera molt sincera: crec en aquesta pedra perquè en ella resideix la realitat o perquè en ella resideix el secret que amaga el món, hi crec perquè jo podria ser el que ella em diu que puc ser. Hi crec perquè forma part de l’univers, potser si ens diuen això podem arribarà pensar que pot arribar a controlar fins i tot una petita part de l’espai i això es un fenomen extraordinari.
Podem creure en el món i ell ens pot fotre una esgarrapada allí on nosaltres el teníem hospedat dintre nostre, ja que al creure en alguna cosa només li podem donar el millor i el millor que podem oferir som nosaltres mateixos. I qui diu creure en el món diu creure en un gra de sorra i si diem de creure en un gra de sorra també podem creure en les partícules mes minúscules que puguin existir, perquè si la fe pot moure muntanyes( cosa que jo cada dia dubto més encara que ho vull continuar creient) també pot fer les coses grans petites i les coses petites grans. Però s’ha de tenir clara una cosa i es que tant si la cosa a creure es gran com si la cosa a creure es petita, si realment hi creiem i en algun moment ens desenganyem d’aquesta creença per qualsevol que sigui la raó l’esgarrapada, o com se li vulgui anomenar, serà d’igual magnitud. Només ens podem trobar amb una diferencia i es que quan més gran sigui la nostra creença i mes la introduïm dintre nostre quan sigui arrancada més lloc tindrà on ens farà mal.
He de confessar que encara crec en coses d’aquest món i potser això es el que em fa estar viu i respirar, tot i que algun cop he pensat que creure en aquestes coses es el que em fa que a vegades respirar es faci complicat. Sovint m’he preguntat de que serveix creure en aquest món on això es una cosa que cada dia es porta menys?? Potser em serveix perquè soc un nostàlgic, potser em serveix per tenir algo a la vida que cregui que realment es meu o potser no serveix per a res. I sincerament si creure en coses no serveix per a res espero adonar-me aviat i potser així deixar-me de nostàlgies i encaminar-me en els temps futurs. Tot i així per sort o per desgracia encara continuo creient en alguna que altra cosa, poques coses, i a mida que passa el temps es poden convertir en menys però encara estan allotjades dintre meu.

Nomes mirar

Ulls perquè os tinc?? Suposo que per veure tantes coses curioses com pugui. Per poder observar amb atenció barreges de colors, i com aquestes barreges formen taques i les taques es tornen coses etc etc... avui els tenia per mirar com plovia, veure com queien les gotes i així notar la calma que porta l'aigua, la vida que dona l'aigua. Però cada un te els seus ulls i n'hi han que deuen haver vist lo blanques que fan les parets els llums fluorescents, com es mullaven les cadires budes d'una terrassa o el bé que li queda el mocador al coll a aquella persona que mirem cada dia.
Tantes coses vistes, tantes coses per veure i tanta gent que no mira i es perd el plaer de veure el senzill que es gaudir de coses petites.

Un mateix

Retornes a èpoques llunyanes on tot fa olor a nou i a plastilina. On tot es gran i tot es bonic, on no hi ha maldat ni hipocresia. Tothom es igual no es veuen diferencies entre uns i altres i l’únic que es necessita es un caramel per ser feliç.
Fa una estona estava escoltant una cançó i m’ha transportat temps enrere i he arribat allà on jo vaig començar com un jo, de petit. M’han vingut cares a la ment, cares que encara acostumo a veure i cares que no he tornat a veure, i m’he sentit nostàlgic. Però a banda de tot això m’he posat a pensar... que ens queda d’allò?? Queden només records o queda encara alguna cosa dintre nostre d’aquella personeta?? Si clar que queda alguna cosa, dintre de cada un de nosaltres encara queda alguna cosa d’aquell nen que amb un caramel era feliç. Considero que depèn de la persona li queda mes o menys rastre del que aquell nen ens va deixar, d’aquelles noves experiències on tot era bonic, un somriure que encara duen algunes persones en els seus llavis i que fa que l’altra gent al veure-ho també somriguin. Però que queda d’aquella germanor, d’aquella innocència? Hi ha gent que ha intentant que quedi algo d’aquella personeta que va ser en un temps, que quedi tolerància, que quedi innocència que quedi una persona evolucionada però una persona. Estem en una època on algú es un algú perquè li diuen com ha de ser, ja no veuen ni recorden com varen ser en temps anteriors, ja només es pot ser així perquè algú amb autoritat així ho ha dit. Es podem tornar d’una manera o d’una altra ves a saber, però si no ens hem fet a nosaltres mateixos no sabrem mai com som, i només ens podrem guiar a la vida pel que veiem al nostre voltant no pas pel que siguem capaços de sentir dintre nostre.
El més important es conservar parts del nen que vàrem ser, introduir i agafar coneixements personals que es puguin adquirir al llarg de la vida. Fer-nos a nosaltres mateixos, que no ens diguin qui hem de ser, això es molt trist, sinó poder dir qui som nosaltres, com som nosaltres i d’on hem sorgit. No del que digui la televisió o del que diguin les revistes sinó del que nosaltres mateixos diem, i això pot omplir a un. Ens pot donar ulls per veure el que volem, per pensar el que volem, per buscar el que volem i per viure com volem, sense que ningú digui que això no es així. Cada persona es un món, però el món de l’ha de crear cada un, no hem d’agafar pedaços del que trobem que esta de moda, o no, i fer algo que per fora sigui un món i per dintre sigui un buit. Un món buit es un món sense anima sense res a creure, sense uns valors un no res, un munt d’espai desaprofitat. Hem de ser nosaltres mateixos per nosaltres mateixos, sense oblidar que tenim mes gent al voltant i que el nostre límit existeix, per nosaltres i per ells.
Tenir uns bons valors i ser un mateix, ni igual ni diferent, sinó un mateix i prou.

Un món en venta

Suposo que tothom, com jo, s'ha adonat que en aquest món esta tot en venda, més aviat està venut. Pel que podem anar veient a tot arreu en aquest món qui te diners te tot el que cal per aconseguir coses que no s'haurien de poder comprar ni vendre. Nosaltres estem aqui de passada, el món no es nostre tot i així el venem el millor postor sense pensar en els que encara han de vindre aqui a passar una temporada o en els que ja l'han passada, sense comptar que no som únics. Tot ho venem, aqui només compten els diners i res més.
Estic segur que la Terra, la Natura, qui sigui que ens hagi deixat estar aki ens passarà factura, tot esta en venda i tot te un preu. Haurem de pagar d'alguna manera el que hem fet i potser el que farem en un futur. No som qui per tenir dret a eliminar espècies, demolir muntanyes i fer el que ens doni la gana, som igual que tot i el que fem ens ho tocara pagar a nosaltres que som qui ha fet la destrossa.
Per últim dire que no tot esta en venda, depen de cada un de nosaltres estar-ho o no. Jo no estic en venda i espero que sigui així durant temps.

el Feo y el Malo

Es bonic que sovint ens diguin certes coses, a mi avui me n'han dit una i de sobte he tret el nom per algo que feia temps que tenia al cap: el blog. M'han dit "este peinado te hace feo" i no se pas perque he donat una amable resposta "yo soy el feo y el malo". Gràcies a això i a el bueno, el feo y el malo(una peli del Sergio Leone) ha sorgit el nom.
Si algu es pregunta per el bueno os comunicare que em sembla que ara també es malo.

A vegades es massa tard

El temps passa, mai s'atura i això fa que en ocasions fer o dir certes coses ja sigui massa tard. Hi ha una cita que diu " mes val tard que mai", i te tota la raó, pero quan es tard el moment de fer el que s'havia de fer ja no hi es.
M'atreviria a dir, potser es molt agosserat, que només cal buscar el moment perdut en el temps i tornar a enganxar a partir d'aquell moment, quan això es pot aconseguir perfecte. Però ens podem trovar que aquell moment està tan perdut en el temps que no es trova, i no podem tornar a lligar destins o circumtàncies a partir de petits trossets de temps que no corresponen al moment perdut, a l'instant en que potser hauríem d'haver demanat perdó, escoltar a algú o nomes creuar una mirada per fer compendre. Podem estar a temps per poder tornar a actuar com ho hauríem d'haver fet, però trovar el moment, tornar a juntar els astres, recuperar l'olor del lloc i l'aire del moment, en definitiva la magia que fa que aquella petita porció de temps sigui l'escollida, sovint es impossible d'aconseguir. Quan passa això últim ens podem trovar en que actuar pot provocar una situació absurda ja que en aquell moment no cal portar a terme aquest acte, es massa tard. Que no obtinguem el resultat esperat, es tard per actuar. Però crec que cal fer alguna cosa perquè si no es fa res no es podrà descobrir si la màgia del temps encara es allà esperant per a nosaltres, per al nostre moment! Si el moment s'ha perdut en el temps no el podrem recuperar, però val la pena provar per si encara hi es esperant que fem alguna cosa.

Frases

El món està ple de frases que intenten definir coses (el món, la vida, l'amor, la por...), que son aporpiades per moments puntuals o que defineixen vides. Suposo que tothom ha pensat frases que poden definir moments en ocasions de la vida: amb els amics, en soletat i pensant, estar en un moment i de sobte pensar la frase que el defineix etc etc...
Ultimament a mi m'han arrivat algunes d'aquestes frases, gracioses o no, i fins i tot n'hi han que no defineixen res pero que les he sentides i m'han fet gracia. Frases que m'han pogut definir moments que no podria haver descrit ni amb llibres plens de paraules. Frases que en els moments mes tristos et podrien fer somriure. En definitiva frases, paraules, que poden explicar un moment o tota una vida.
Cito 3 frases:
- No hay anzuelo capaz de poder pescar a una sirena, a ellas solo se las puede pescar con palabras.
- Cada cop el món esta més buit de coses especials per fer.
-... Niño!! haz el favor de comerte la cena que te han perparado el tio ladrón y el tio asesino.